Cercador

S'han trobat 447 resultats per viatgers de la gran anaconda.

  • Els bri-bris, una comunitat indígena de la serra de Talamanca, a Costa Rica
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Els bri-bris, una comunitat indígena de la serra de Talamanca, a Costa Rica

    "Hola, soc la Júlia Pi i vinc a mirar-vos els peus." Els bri-bris de Costa Rica no entenien com, a algú, li podien interessar els peus d'un altre. En aquest cas, els seus. Però tot i no entendre res dels propòsits d'aquella forastera blanca, la van acollir a les seves comunitats de la serra de Talamanca. Durant setmanes, la Júlia va caminar amb els bri-bris pels corriols de la selva, mirant sempre allà on trepitjava. I va acabar convençuda que la importància dels peus és cabdal: "els fem servir cada dia i no ens n'adonem", afirma. El temps va fer caure la barrera de la desconfiança i la Júlia va començar a entrar a casa dels indígenes i a freqüentar les festes i celebracions que feien, i es va adonar de la dura realitat de la seva vida. Ras i curt, va descobrir el seu món real. Així va sorgir l'estima pels bri-bris. La història de la Júlia Pi amb els bri-bris de Costa Rica.
    Amb en David Valls, lingüista, descobrim més llengües del món: just a l'altra punta, hi ha el lihir, que es parla en una illa de Papua Nova Guinea.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Guies turístiques vs. blogs de viatgers. Què és més útil?
    Escolta àudio
    Popap

    Guies turístiques vs. blogs de viatgers. Què és més útil?

    Com preparem avui els viatges i les vacances? Internet ha canviat la manera de fer turisme? En parlem amb el periodista Xavi Coral, autor de "L'herba sempre és més verda a l'altra banda"; Carla Llamas, bloguera de La Maleta de Carla; i Toni Arbonès, periodista i director del programa "Els viatgers de la Gran Anaconda".

  • Renéixer al mont Kailas, al Tibet
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Renéixer al mont Kailas, al Tibet

    De sobte la llum, després d'hores de caminar al costat de la mort, en eixir la lluna, el vent va amaïnar. La vivència de Jordi Solà al mont Kailas. Un dels moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • El pelegrinatge al mont Kailas, l'ideal de la compassió
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    El pelegrinatge al mont Kailas, l'ideal de la compassió

    Una catifa de banderes que onegen al vent, un oceà d'oracions que s'escampen als quatre punts cardinals. Un dels moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Quasi deixar-hi la pell a la muntanya sagrada del Tibet, el mont Kailas
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Quasi deixar-hi la pell a la muntanya sagrada del Tibet, el mont Kailas

    "Vam començar a caminar i, com qui no vol, la nit va davallar com un mantell." Jordi Solà avançava fent tentines per una vall, a tocar del Kailas, en el tram final de la circumval·lació a la muntanya sagrada del Tibet. "Estàvem perduts i no sabíem si arribaríem a temps o no de poder sobreviure." El fred havia glaçat el món i ofegava qualsevol intent de supervivència. Però la desesperació dels moments crítics són els que et fan tirar endavant, no saps com. "Si t'aturaves, l'única sortida possible era morir congelat." I quan a en Jordi ja només li quedava un fil d'esperança, va sortir la lluna. "I a manera de celebració vaig fer una estranya dansa en silenci." Sota la lleu resplendor argentada de l'astre fred. Viatge al mont Kailàs, amb el fotògraf, poeta i viatger Jordi Solà.
    Un episodi més de cinc anys sense mitjons, llevarem l'àncora del vaixell "Talula" i marxarem cap a Maewo.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Ilulissat a Groenlàndia, un món plé de sorpreses on menjar foca crua és mena de bateig de foc
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Ilulissat a Groenlàndia, un món plé de sorpreses on menjar foca crua és mena de bateig de foc

    Malgrat que les motos de neu s'han fet lloc a l'Àrtic al costat dels trineus tradicionals, a Ilulissat hi viuen més gossos que persones. Després d'anys d'estreta convivència amb els pobles àrtics, l'antropòleg Francesc Bailón ha arribat a la conclusió que l'essència dels inuit és l'equilibri entre el món tradicional i el món modern. Potser per això una de les imatges que reté a la memòria és la d'un caçador inuit, a les regnes d'un trineu de gossos, metre parla pel mòbil. D'això ja fa uns quants anys. Malgrat que el món modern també és un fet a l'Àrtic, a Ilulissat no hi ha cinemes ni teatres. I Nuuk, la capital groenlandesa, és l'única ciutat d'aquest territori sense semàfors. Tampoc no hi ha senyals de trànsit. Com a Ilulissat, on Francesc Bailón només en recorda un que obliga la gent a cedir el pas als trineus de gossos. També recorda, és clar, el seu primer àpat inuit, on va descobrir que el cor cru d'una foca té gust de mar.
    El viatger en marxa, en Josep Maria Romero, fa d'extra de cinema!, i us parlem de l'ètnia que a Kènia, volen acabar amb la tala d'arbres il·legal.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Tòquio, una ciutat on les biblioteques són part indispensable de la vida diària
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Tòquio, una ciutat on les biblioteques són part indispensable de la vida diària

    El Japó compta amb la societat més lectora del món, d'acord amb les estadístiques de la UNESCO. Els llibres i la cultura son indissolubles de la vida quotidiana dels japonesos. La lectura és part indispensable de la seva formació. Per això els pares tenen com un dels factors primordials de l'educació dels fills, transmetre'ls l'amor per la lectura. I per això mateix, des de ben petits, els pares expliquen contes als seus fills o van sovint a les biblioteques, obertes tots els dies de la setmana, sense excepció. De la mateixa manera que un diumenge al matí pares i fills poden anar a veure un partit de beisbol, també poden asseure's plegats en una biblioteca i compartir una estona de lectura. Tant de respecte és té per la societat que eduquen i que formen, diu Joan Portell, escriptor i pedagog, les vagues no formen part mai de les reivindicacions laborals de mestres i bibliotecaris. Un mestre o un bibliotecari mai es planteja fer vaga perquè sap que les conseqüències de la vaga acabarien perjudicant als seus alumnes. Tòquio i la societat japonesa, amb Joan Portell.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Per fi arribem al Pol Nord geogràfic, i no és fàcil
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Per fi arribem al Pol Nord geogràfic, i no és fàcil

    No hi ha res que indiqui el punt exacte on és el Pol Nord. Cap turó, ni bandera o senyal de cap altra mena. Ens referim al Pol Nord geogràfic, conegut com el nord vertader. El punt més al nord de la superfície terrestre pel qual creua l'eix imaginari de rotació de la Terra. De fet no hi ha res, perquè no té cap sentit que hi sigui. Per romandre al Pol Nord, cal moure's constantment. Aquest punt geogràfic és al bell mig de l'Oceà Àrtic, on les aigües estan cobertes gairebé sempre per masses de glaç a la deriva. Si claves una bandera sobre el gel, només serà al Pol Nord un instant, per tot seguit allunyar-se'n. Quan en Jordi Canal Soler va arribar caminant als 89,99 graus de latitud nord, el gel que tenia sota els peus es desplaçava. En Jordi va haver de perseguir el Pol Nord una estona, cercant-lo sobre la superfície glaçada, en funció del moviment de la banquisa. Va ser la darrera dificultat a superar per veure acomplert el seu somni. Arribada al Pol Nord, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • El tast de la Gran Anaconda: una gimcana pel Pol Nord
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    El tast de la Gran Anaconda: una gimcana pel Pol Nord

    Arribada al Pol Nord, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler. Escolta el tast dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Socotra, l'illa de l'encens i la mirra, al Iemen
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Socotra, l'illa de l'encens i la mirra, al Iemen

    Marco Polo, afirmava que els mags i nigromants de l'illa de Socotra eren els més extraordinaris i poderosos que hi havia al món. Tan Savis eren, que dominaven els vents, de manera que si un pirata havia robat a la seva illa, el retenien amb conjurs fins que els tornava el botí. El cert és que, des dels temps dels antics egipcis, grecs o d'Heròdot, corrien moltes llegendes fantasioses de Socotra. Tots atribuïen a l'illa unes qualitats màgiques fabuloses. Heròdot mateix creia que l'au Fènix hi vivia. Tothom havia sentit algun cop els relats d'aventures i naufragis. "Els mateixos mariners àrabs es referien a l'illa com un lloc temut i misteriós embolcallat sempre en bromes", explica el fotògraf i escriptor, Jordi Esteva. L'illa era temuda perquè els forts vents que l'escombraven bona part de l'any, dificultaven la navegació dels velers fins a l'extrem que molts d'ells acabaven estimbant-se contra els seus penya-segats. La sola aparició sobtada de la silueta de Socotra, a la galerna, era una visió que aterria als mariners. Socotra, l'illa de l'encens i la mirra, amb el fotògraf, escriptor i viatger, Jordi Esteva.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Islàndia a l'hivern
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Islàndia a l'hivern

    El primer cop que Xavier Moret va anar a Islàndia, va obrir la guia telefònica i es va topar amb les instruccions del que calia fer en cas d'emergència. Islàndia és un país que belluga molt. Per terme mig, cada deu anys hi ha una erupció volcànica, un terratrèmol, apareix una muntanya o una illa. Lluny de sentir-se en perill constant, els islandesos viuen feliços enmig de tanta bellugadissa. Potser és per què se senten protegits pels esperits de la terra. El 60% creuen amb l'existència dels elfs i els trols. I un 5% es mostren convençuts haver-los vist algun cop. Les creences en éssers fantàstics estan tant presents que fins i tot el Ministeri de Carreteres d'Islàndia té un expert que té cura, sobre el terreny, perquè cap nova ruta envaeixi zones habitades pels elfs. Si ho fa, senzillament, es desvia. Carreteres que, sovint, travessen paisatges erms, apocalíptics. Només la neu de l'hivern i les llums del nord aconsegueixen amorosir-los.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • El rastre del conrreu de la fulla de coca als Andes
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    El rastre del conrreu de la fulla de coca als Andes

    En els temps antics, la coca, el blat de moro i la patata formaven una trilogia de plantes amb caràcter sagrat en tot el que era l'univers andí. Hi ha testimonis històrics que demostren que l'existència i difusió de la coca es remunta a l'època pre incaica. De fet, en l'antiguitat txibtxes, aimares i quítxues la consumien habitualment amb finalitats medicinals i analgèsiques. La fulla conté diverses substàncies alcaloides i se li atribueixen propietats estimulants, anestèsiques, terapèutiques i mitigadores de la gana, la set i el cansament. Actua contra el mal de cap, d'alçada, la diarrea i els vòmits, entre d'altres malures. No és estrany doncs, que tingués, i en certa mesura encara tingui, un caràcter sagrat en certs indrets dels Andes. I no es estrany tampoc, que la periodista, Clara Roig en volgués seguir el rastre del seu conreu.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • El Barça com un substitut funcional de la religió?. Agustí Pànikar, recorregut per religions civils
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    El Barça com un substitut funcional de la religió?. Agustí Pànikar, recorregut per religions civils

    Els fenòmens dels esports de masses, per molts antropòlegs tenen molts dels elements bàsics que formen part de les religions. Podríem dir-ne que hi han transmigrat, de manera laica, de les religions.
    El camp nou n'és un exemple clar, l'estadi en seria el temple on la gent peregrina, gent d'arreu del món, no en va és un dels llocs més visitats. Té els seus herois i els seus dimonis, els seus càntics que sonen com a mantres, talment com una actitud religiosa. Fins i tot, per molta gent, dóna sentit a la seva vida. L'Agustí Pànikar, editor i escriptor especialitzat en història i antropologia de la religió, ens acosta a aquests substituts funcionals de les religions.
    Un nou episodi de "5 anys sense mitjons" al nord de la petita illa de Malekula, a Vanuatu, amb Laura Alameda i Joan Antoni Afonso.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Un viatge fent la volta al món, llocs que ningú en parla, espais en blanc als mapes (Primera part)
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Un viatge fent la volta al món, llocs que ningú en parla, espais en blanc als mapes (Primera part)

    El que l'incita a viatjar és el mateix que l'incita a estudiar l'univers: entendre com funciona el món i les societats que l'habiten. "El més bonic de viatjar pel món", diu Andreu Ariño, "és trobar-te que tot i que hi ha coses que son del tot diferents, al final, hi ha un rerefons que ens fa éssers humans. Això és la Humanitat". En el seu llarg periple, l'Andreu ha estat en llocs dels que ningú en parla. Espais en blanc als mapes. La seva filosofia és viatjar sol, amb un pressupost baix, per zones remotes, no trepitjar hotels ni albergs, fer auto stop sempre que sigui possible i anar en sentit contrari al que indiquen les guies. El resultat, nou detencions en poc més d'un any de viatge. "A la Casa de la mort de la mare Teresa de Calcuta, vaig veure com treien cucs de la carn gangrenada de persones convalescents. Vols aprendre molt del món d'allà fóra, però acabes aprenent molt de tu mateix", diu l'Andreu. La volta al món d'Andreu Ariño, cosmògraf i investigador.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

  • Els pobles àrtics, sentir-se els únics habitants humans del planeta
    Escolta àudio
    Els viatgers de la Gran Anaconda

    Els pobles àrtics, sentir-se els únics habitants humans del planeta

    Quan els inuits groenlandesos van topar-se amb l'expedició de l'almirall anglès, John Ross, els van preguntar si venien del sol o de la lluna. Es pensaven que aquells éssers eren esperits, perquè mai havien vist altres homes com ells. Des del seu món de gel, tenien el convenciment de ser els únics habitants humans del Planeta. Molts anys després d'aquesta trobada, Francesc Bailón va seguir els passos de Ross i es va plantar a Groenlàndia. Com que no sabia res, es va comprar un mapa. En tres quartes parts del país encara hi posava "territori desconegut". Sense més dilació, Bailón es va disposar a omplir aquells espais buits del mapa, va aprendre l'ofici de múixer, va agafar les regnes d'un trineu de gossos i va cridar: "palante"! Des d'aquell dia Francesc Bailon, és "Palante" pels inuits. Els Pobles de l'Àrtic, amb l'antropòleg, expert en l'Àrtic, Francesc Bailòn.
    Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Anar al contingut